LA SARDANA
Aquí teniu una estupenda i completa biografia de Pep Ventura, signada per :
Josep Maria López Picó
La sardana i els seus compositors:
PEP VENTURA : Tot un pare per la SARDANA
Pep Ventura era fill d`un militar de baixa graduació nascut a Roses l`any 1792, el qual hagué de marxar amb la seva companyia , per ordres superiors, a combatre els alderulls de rebels o contrabandistes a les muntanyes d`Andalusia.La seva dona , que es deia Antònia , havia nascut a Manlleu l`any 1788 i ja en aquest viatge cap al sud portava dins les seves entranyes l`ens en formació projectant-se més enllà d`ella mateixa .
Fos amb moxaines o amb manyagueries , els extremiments de l`infant eren sempre correspostos i si no amb sospirs, amb floretes verbals o melodies. Hi havia també , immers en aquell seny femení de l`estrategia que permet d`avançar - d`entre els escacs- cavalls i alfils, per fer pas a les figures reials.
L`embrió, modelat i forjat amb la sensibilitat i predisposició materna, seria el formigó de la vida futura d`en Pep, i la creació del mite civil i cultural de la dansa d`un poble.
Fos amb moxaines o amb manyagueries , els extremiments de l`infant eren sempre correspostos i si no amb sospirs, amb floretes verbals o melodies. Hi havia també , immers en aquell seny femení de l`estrategia que permet d`avançar - d`entre els escacs- cavalls i alfils, per fer pas a les figures reials.
L`embrió, modelat i forjat amb la sensibilitat i predisposició materna, seria el formigó de la vida futura d`en Pep, i la creació del mite civil i cultural de la dansa d`un poble.
I per aquelles coses de la vida en Pep va néixer el 2 de febrer de 1817 a Alcalà la Real, a la província de Jaen . L`1 de juny de 1819 va tornar amb la seva família a Catalunya i es van intal.lar a Roses.
La mare malalta per causa de la tuberculosi, el deixaria orfe quan ell tenia només sis anys, a casa de l`avi patern. Fou el moment històric , el qual els comentaristes creien que l`havien de situar entre els nois vagarosos i entremeliats del carrer , en un clima llastimós amarat de romanticisme.
I per què n’ havia de ser ell d`entremeliat ? A ben segur més que assenyat l`hem de creure a ciençat i provident , com la mare, tal i com la història confirmarà.
Serà ell mateix, quan li arribi el moment, que trobarà la vida propícia , sense neguit , sense angúnia.
El noiet esdevé xicot : ja ha fet 15 anys . L`instint el mena a fer l`aprenentatge de sastre i s`arriba a l`obrador d`en Joan Llandrich , al carrer Girona. Era una sastre poc sedentari, puix que a més de capità de tropes realistes, era el cap de la cobla de Fugueres. Quan en aquest renou la filla resta sola a la botiga, la presència d`un minyó ociós és del tot oportuna . I aquest, mentre repuntava i fèia trus s`aplicava a les solfes i a les curtes tirades de la composició sardanística. El 16 de Juliol de 1837 va contraure matrimoni amb la Maria , la filla del sastre. És fadrí i sastre i s`està a la botiga i fa les suplències del seu sogre quan aquest està de batalla.
En Pep és tot un home jove, amb empremta de formalitat que li ve de llinatge paternal i d`una infantesa que ha hagut de superar transits llastimosos.
Com és natural , en Pep sense deixar d`atenir-se a la seva circumstància personal , volava molt alt i amb tanta finor, que ningú, ni els seus mateixos companys se n`adonaven. Quan en Pep comença a ocupar la plaça a la cobla (cap allà al 1836-1837) se suposa que li fou encarregat el flabiol i el tamborí a causa de la seva facilitat de llavi i agilitat de passades.
La cobla però, augmenta. Assaigs i viatges es multipliquen i el sogre li cedeix la direcció musical de l`agrupament , i la responsabilitat de fornir atractives peces musicals amb tonades forasteres alternades i combinades amb altres de més encís que aquelles, amb sentor de cosa pròpia , dites d`una manera nova , sensacional, que arriben a fer saltar les cames i alhora , ballar per dins.
Com és natural , en Pep sense deixar d`atenir-se a la seva circumstància personal , volava molt alt i amb tanta finor, que ningú, ni els seus mateixos companys se n`adonaven. Quan en Pep comença a ocupar la plaça a la cobla (cap allà al 1836-1837) se suposa que li fou encarregat el flabiol i el tamborí a causa de la seva facilitat de llavi i agilitat de passades.
La cobla però, augmenta. Assaigs i viatges es multipliquen i el sogre li cedeix la direcció musical de l`agrupament , i la responsabilitat de fornir atractives peces musicals amb tonades forasteres alternades i combinades amb altres de més encís que aquelles, amb sentor de cosa pròpia , dites d`una manera nova , sensacional, que arriben a fer saltar les cames i alhora , ballar per dins.
L`extensió melòdica de la sardana era, de sempre, prou minsa al seu esperit . Constaven de 96 compassos en total, i la seva durada no arribava als dos minuts contant contrapunts i tot. Per a en Pep , si era escassa la verba , també ho era l`expressió de la cobla , i d`aquí vindria la reconversió instrumental de la dels tres quartants : el cornamussaire, la xirimia i el binari compost per flabiol i tabalet.
El projecte novell, una cobla de set i aviat de nou components aplegaria intruments de fusta i de metall així com un contrabaix de cordes . Li faltava però una cosa : una veu cantàbil de modulació vària al seu abast : LA TENORA.
El 1840 encomana a Turon de Perpinyà una tenora al seu gust. Ventura esdevenia pràcticament solista i amb ell el seu llavi de virtuós , un Déu de sonoritats inèdites.
El projecte novell, una cobla de set i aviat de nou components aplegaria intruments de fusta i de metall així com un contrabaix de cordes . Li faltava però una cosa : una veu cantàbil de modulació vària al seu abast : LA TENORA.
El 1840 encomana a Turon de Perpinyà una tenora al seu gust. Ventura esdevenia pràcticament solista i amb ell el seu llavi de virtuós , un Déu de sonoritats inèdites.
En Pep Ventura , del fons de la seva ànima , s`havia inventat una ideologia d`ample germanor ; i ara cerca adeptes. I els troba, primer en gent de sentiment lliberal, en federals ardits i entre els moderats. Els millors però, el trobaria entre els caps contrapassaires , els més fets a la moderna , és clar, i en aciençats caps de colla, pràctics a comptar i a repartir els compassos de la sardana , sempre canviants , al contrari dels sempre clavats , del contrapàs. Si el nostre aparell visual que allarga la vista cap al passat , fos d`òptica més perfecta , podríem veure si aquell ballaire tan alt dret i farreny , convertit a les idees d`en Pep és, com sembla, en Ramon Gres , l`apotecari de St. Pere Pescador ; i si tal altre en Josep Junquer del nostre poble de Vilafant fill d`una família que tenia un dels forns de coure rajols més importants de la vila, el qual va editar un "Tractat per a les Sardanes Llargues" poc després que Pardàs publiqués "Tractat per aprendre a ballar Sardanes Llargues " l`any 1850.
L`any 1860 Isabel II volgué afalagar el general Prim per la seva victòria sobre el soldà del Marroc i feu una visita oficial a Catalunya i acudí a visitar la verge de Montserrat i els festeigs foren ben catalanescos : cants i danses , els Cors de Clavé i la cobla d`en Pep Ventura amb la colla d`en Pardàs.Des d`ara Ventura prenia rang al país , amb Clavé , en plena Renaixença catalana.
El febrer de 1864 mor Maria, la muller d`en Pep i l`any 1875 s`estrena a Cabanes la mítica sardana que porta per nom Per tu ploro , justament dos mesos abans de l`obit del seu autor . I fou també durant la interpretació d`aquesta sardana , l`any 1890 , que el seu fill Benet que tenia trenta anys en aquell moment , va sofrir un cobriment de cor mentre la tocava a la Selva i va apagar l`eco filial de sons un mes després a Figueres.
Pep Ventura, genial i modest ; exponent d`unes vides marcades pel dolor i pel desengany. Que avinent ens sembla avui el titol de la teva darrera sardana ! "Adéu , rosa d`abril" , li fa dir Joan Maragall en la seva versió poètica . Però ell ja havia mort un dia de març, del mes ventós, amb ratxes de tramuntana. I en aquell adéu a totes les coses que anava deixant i que gelosament anem conservant , hi posava unes llàgrimes. No podrem saber mai per què ni per qui plorava Pep Ventura. Aquella rosa d`abril que va intuir Joan Maragall en la lletra que anys després va posar a la seva música , volem que sigui ara i sempre ,una rosa viva , tenyida de tots els colors de l`esperança.
El febrer de 1864 mor Maria, la muller d`en Pep i l`any 1875 s`estrena a Cabanes la mítica sardana que porta per nom Per tu ploro , justament dos mesos abans de l`obit del seu autor . I fou també durant la interpretació d`aquesta sardana , l`any 1890 , que el seu fill Benet que tenia trenta anys en aquell moment , va sofrir un cobriment de cor mentre la tocava a la Selva i va apagar l`eco filial de sons un mes després a Figueres.
Pep Ventura, genial i modest ; exponent d`unes vides marcades pel dolor i pel desengany. Que avinent ens sembla avui el titol de la teva darrera sardana ! "Adéu , rosa d`abril" , li fa dir Joan Maragall en la seva versió poètica . Però ell ja havia mort un dia de març, del mes ventós, amb ratxes de tramuntana. I en aquell adéu a totes les coses que anava deixant i que gelosament anem conservant , hi posava unes llàgrimes. No podrem saber mai per què ni per qui plorava Pep Ventura. Aquella rosa d`abril que va intuir Joan Maragall en la lletra que anys després va posar a la seva música , volem que sigui ara i sempre ,una rosa viva , tenyida de tots els colors de l`esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada