dilluns, 3 d’octubre de 2011

PRESIDENTS DE CATALUNYA

El regnat de Pedro IV el Cerimoniós (1336-1387) es va caracteritzar per greus tensions bèl·liques, entre les quals es conten l'annexió del regne de Mallorca, el sofocament d'una rebel·lió sarda, de la rebel·lió dels unionistes aragonesos i valencians i, sobretot, la guerra amb Castella. Aquests episodis van generar una delicada situació financera, en un marc de crisi demogràfica i econòmica, però també un poderós desenvolupament institucional i legislatiu, en el qual destaca la creació de la Diputació General de Catalunya o Generalitat de Catalunya (1365).






Llista i història dels presidents de la Generalitat catalana:

1- Berenguer de Cruïlles (1359)
Berenguer de Cruïlles va ser bisbe de Girona (1349-1362) i primer president de la Generalitat de Catalunya (1359-1362), nomenat per les Corts Catalanes a Cervera.
Nascut probablement a Peratallada al voltant de 1310 i mort a Barcelona l'any 1362. Era un membre de la Catedral de Girona en 1321, canonge en 1330, chantre en 1336, abat de Santn Feliu en l'any 1342 i nomenat bisbe al desembre de 1348 sent consagrat posteriorment pel papa Clement VI.
Va ser un ferm defensor de la Inquisició i va tenir constants enfrontaments amb la noblesa, entre uns altres, amb Infant Ramón Berenguer, Comte d'Empúries, oncle del rei d'Aragó Pedro el Cerimoniós a qui va excomunicar. En l'any 1357, va ajudar econòmicament a finalitzar el retaule d'or i plata per a la catedral de Girona, començat pel seu predecessor el bisbe Gilbert de Cruïlles (1334-1335).

2. Romeu Sescomes (1363). Prior de Tarragona i bisbe de Lleida. Conseller de Pera IV d'Aragó.


3. Ramon Gener (1365)Ramon Gener o Ramon Janer, va ser president de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1364 i 1365 en substitució de Romeu Sescomes i posteriorment, va tenir un segon mandat entre els anys 1379 i 1380. Era canonge de la Seu d'Urgell i rector de San Andrés del Palomar, Barcelona. Va morir sobre l'any 1388. Amb una àmplia experiència en la política a l'haver estat diputat en 1358, va ser nomenat conseller de les Corts de Barcelona en 1365 i auditor en 1367 durant el període que la Diputació del General va ser dirigida per un regent. En 1375 va tornar a ser triat diputat durant el segon mandat de Romeu Sescomes.
El 7 de gener de 1379 va ser triat per a un segon mandat per la Comissió Reorganitzadoa de la Diputació, que havia estat formada amb la finalitat de poder resoldre la crisi institucional creada després de les Corts de Barcelona (1377). La comissió, només un any més tard, va destituir als diputats nomenats per aquestes Corts (Galceràn de Besora) i va nomenar una nova terna de diputats amb Ramon Gener al capdavant. El segon mandat de Gener només va durar fins que les Corts de Barcelona van realitzar els nous nomenaments.

4. Bernat Vallés (1366).Canonge de Barcelona i rector de Santa María de Badalona i de San Pera Pescador. Va Ser designat diputat eclesiàstic i, per tant, President de la Generalitat per les Corts de Tortosa el 11 de març de 1365.

 Repeteix. Romeu Sescomes (1375).

5. Joan I d'Empuries (1376) conegut també com Joan d'Aragó i de Tàrent, anomenta el Vell.
Fill de Ramon Berenguer I d'Empúries i Blanca de Tàrent.
Va rebre el Comtat d'Empúries  el 1364, any del seu casament amb la seva primera dona,Blanca de Sicilia, i el seu pare es va retirar de la vida pública.
Va finalitzar les obres de la Catedral de Castelló d'Empúries  i intentà infructuosament de reprendre l'antic bisbat d'Empúries.
Joan I d'Empúries va ser nomenat diputat pel braç militar a les Corts de LLeida, al mateix temps que Romeu Sescomes ho fou pel braç eclesiàstic i, per tant, President de la Generalitat. El 10 d'abril de 1376 Romeu Sescomes deixà el càrrec i fou substituït circumstancialment per Ramon Gener, però Joan I d'Empúries exercí la seva preeminència entre els diputats, com a membre de la família reial, i ocupà el màxim càrrec de la Generalitat, tot i que només va ser durant uns mesos, fins les Corts de Montsó (1376).

6. Guillem de Guimerà (1376)
Guillem de Guimerà i d'Abella, ( Ciutadilla ? - Barberà de la Conca, 1396) president de la Generalitat de Catalunya en el període 1376-1377, nomenat per les Corts de Montsó de 1376. Fill de nobles, va ingressar jove en la Sobirana Ordre Militar i Hospitalària de San Juan de Jerusalem on va fer una carrera fulgurant. Es va manifestar com un magnífic gestor al capdavant de l'ajuntament d'Amposta i del govern de la comamnda de Villel, ambdues tasques encomanades per Sancho d'Aragó. Es va enfrontar amb el rei Pedro IV d'Aragó qui va acabar per empresonar-lo, encara que finalment es van reconciliar fins al punt que Guillem de Guimerà va col·laborar amb el monarca en la campanya contra Jaume III de Mallorca en el Rosselló. Les seves capacitats militars, de gestió i La bona sintonia amb el rei, li van fer ser membre permanent de les Corts en representació del braç eclesiàstic.
El punt més alt de la carrera política se li va donar en les Corts de Montsó de 1376, on Guimerà va ser nomenat President de la Diputació del General. A pesar de la seva bona capacitat militar i de gestió, en aquest període se li va retreure una gestió econòmica pocclara en favor de l'Ordre de l'Hospital. A pesar d'això, la seva importància li va fer formar partde l'ambaixada que va visitar el papa Gregorio XI.
A causa de les acusacions que va rebre, va presentar la seva dimissió en les Corts de Barcelona (1377) i es va concentrar en l'administració del regiment del gran Priorato de Catalunya. Al morir en 1396, es va generar una disputa que duraria vint anys sobre el repartiment de la seva fortuna entre les seves familiars, creditors i l'Ordre de Malta.

7. Galceràn de Besora (1377)
Galceràn de Besora i Cartellà, president de la Generalitat de Catalunya en el període 1377-1378 , nomenat per les Corts de Barcelona (1377).
Era limosnero del monestir de Ripoll quan va ser nomenat diputat. Més tard arribaria al càrrec d'abat que ostentaria fins a la seva defunció en 1383. Sent abat, va fer construir una galeria porticada del monestir i la capella de Sant Macario
Galceràn de Besora va ser nomenat per a tancar la crisi creada amb la dimissió de Guillem de Guimerà i d'Abella en les Corts de Barcelona (1377). Amb tot, el seu va ser un mandat curt, ja que la comissió reorganitzadora  creada per a re-dirigir la institució, va acabar recomanant la destitució dels diputats recent nomenats un any abans. Ramon Gener, que formava part d'aquesta comissió, va ser el seu substitut.
Els membres de l'efímera diputació, es van ocupar d'assumptes de defensa marítima contra el duc de
Anjou que amenaçava les costes valencianes.

8. Felip d'Anglesola (1380)
Felip d'Anglesola, president de la Generalitat de Catalunya en 1380, havia estat nomenat per les Corts
reunides a Barcelona el 17 de gener d'aquest any. Fill dels senyors d'Anglesola havia tingutuna bona
educació. Abans de ser nomenat diputat havia format part de la comissió reorganitzadora de la Generalitat en 1378. Va morir a la fi de 1380, abans de complir un any del seu nomenament i va ser substituït per Pere de Santama al gener de 1381 . En les Corts de Barcelona (1379), el rei Pedro el Cerimoniós havia tornat a demanar fons,aquesta vegada per a la conquesta de Sardenya. Es va prometre un donatiu de 150.000 lliures. Dintre de lesmesures de contenció es va decidir prescindir dels «oïdors» i deixar aquest treball als propis diputats. També els va tocar nomenar nous comissaris i diputats locals que havien estat destituïts, així com encarregar-se de vendre censales, segons acord de les Corts de maig de 1380.

9. Pere de Santamans (1381)
Pere de Santamans, president de la Generalitat de Catalunya entre 1380 i la seva mort en 1383, havia estat
nomenat per a substituir a Felip d'Anglesola, mort abans d'acabar el seu mandat. Doctor en teologia, havia estat procurador del bisbe Pere Planella en Elna i ho va representar en el bisbat de Barcelona, del que ell personalment va arribar a ser vicari general.
Es van mantenir les tensions entre el rei Pedro el Cerimoniós i els diputats que ja havien començat amb el seu antecessor. Aquesta vegada el motiu és la petició de galeres de la Generalitat per a la campanya de Sardenya, tal com s'havia acordat en les Corts. La Generalitat, no conforme amb el préstec, va posartot tipus d'obstacles la necessitat de vigilar les costes catalanes per a protegir el comerç davant els pirates, la no obligació de preparar-les i armar-les; exigències sobre qui havia de "capitanar"  les naus, etc.
Els diputats van assolir esgotar el seu mandat i al juny de 1383 es van comneçar a celebrar les Corts de Montsó.
Fins a juliol de 1384, no es van nomenar els nous diputats i a la mort de Pere de Santamans, es va encarregar al notari Jaume Nicolau que administrés la Generalitat de Catalunya. 

10. Arnau Descolomer (1384)
Arnau Descolemer, president de la Generalitat de Catalunya entre 1384 i 1389, havia estat nomenat per les Corts de Garrotxa el 4 de juliol de 1384. Va ser sacerdot de de Girona i, des de 1385, pavorde de l'administració de Castelló d'Empúries. Entre 1386 i 1408 va ser vicari del bisbe de Girona Berenguer d'Anglesola i, a partir del nomenament d'aquest com cardenal, Arnau Descolomer va atendre la diòcesi. Va ser persona culta i pròxima a la línia papal de Benedicto XIII d'Avinyó, va formar una biblioteca que va deixar en donació per a constituir a biblioteca catedralicia de Girona.
D'aquest període és destacable l'epidèmia de pesta negra de 1384 que va provocar nombroses suspensions i canvis de les Corts. Altra causa de les interrupcions van ser les tensions entre el rei Juan I d'Aragó i el seu gendre, i antic president, Juan I d'Empúries que van acabar en una guerra civil i la derrota i mort d'aquest últim.
Les Corts, com ja era habitual, es van enfrontar amb el rei per les aspiracions d'aquest a aconseguir donatius per a iniciar accions militars a Sardenya i per a involucrar-se en lasuccessió dels Arborea a favor de Brancaleone Doria, antic aliat de Catalunya. Va morir en 1410.

11. Miquel de Santjoan (1389)
Miguel de Santjoan, president de la Generalitat de Catalunya entre 1389 i 1396, havia estat nomenat per les Corts de Montsó el 11 de juny de 1389. Va ser "arcediano" de Girona i des de 1392, canonge de la catedral de Barcelona. Al juny de 1396, s'absenta de Barcelona pera preparar una ambaixada del papa Gregorio XI al rei Martín I d'Aragó. Va ser substituït per Alfonso de Tous, ja que no va tornar A Catalunya, si bé a partir de 1398 sembla que residia a València.
El final del seu mandat va coincidir amb la successió real. Al morir el rei Joan I d'Aragó deforma sobtada el 19 de maig de 1396, li va substituir el seu germà Martín l'Humà que, en aquells moments, residia a Sicília. Les pretensions al tron de Mateo I de Foix en nom de la seva dona Juana, filla de Juan I no van ser ateses i el comte de Foix es va aliar amb el comte de Armangac para preparar una guerra. El Parlament es va reunir al juliol de 1396 pera acordar obtenir fons per a afrontar la defensa, ja que el comte de Foix era també vescomte de Castelló amb importants feus dintre de Catalunya, entre uns altres, la vila de Martorell.


12. Alfonso de Tous (1396)
Inicia la seva carrera a la seu de Tortosa, d'on va ser rector de l'església de Sant Mateu. Va estar al servei del papa Benet XIII d'Avinyó fent d'ambaixador seu a Castella. Ocupava el càrrec de rector de l'església de Santa Maria del Pi de Barcelona, quan fou nomenat diputat a les Cort. Posteriorment, aconseguia una canongia a la Seu de Barcelona i va ser auditor de la Pia Almoina. En 1408 el rei Martí l'Humà el va proposar per ser el nou bisbe de Barcelona, però el Papa va nomenar Francesc de Blanes. Posteriorment, i per pressions del mateix rei, va accedir al bisbat d'Elna. En 141, es traslladà a la Seu de Vic, on al 1417 disposà que totes les parròquies portessin un registre de baptismes.
Durant el Cisma d'Occident, es va alinear amb el Papa Benet XIII d'Avinó fins elConcili de Constança, moment en el qual Feran d'Antequera va retirar el seu suport a aquest candidat papal. Alfons de Tous va intentar convèncer Benet, sense èxit, perquè hi renunciés.
De la seva activitat en el càrrec de diputat eclesiàstic de la Diputació del General cal destacar que prengué part en el Parlament per tractar la successió de Martí l'Humà, de qui havia estat conseller. Una vegada coronat Ferran d'Antequera, presidí les Corts de Montblanc de 1414. Tant en aquestes corts com a les de Sant Cugat de 1419, va intentar influir, amb poc èxit, en el comportament del nou rei Tratàmara per a que seguís la línia d'actuació dels seus antecessors.
El 3 de desembre de 1400, Alfons de Tous va comprar el Palau de la Generalitat de Catalunya per 38.500 sous, donant-li el caràcter institucional de seu de la Generalitat i essent el primer president en habitar-lo.

13. Marc de Vilalba (1413)
Marc de Vilalba, també conegut erròniament com de Villalba, va ser President de la Generalitat de Catalunya, nomenat per les Corts de Barcelona el 23 d'agost de 1413 . Va ser prior del Monestir de Montserrat, abat del Monestir de Ripoll (25 de setembre de 1408 a 1409) i el primer abat independent de Montserrat, prerrogativa obtinguda del papa "cismático" Benedito XIII d'Avinyó (11 de març de 1409). Li va succeir com abat ripollés Berenguer de Rajadell i de Boixadors (des de 1409 fins a 1410).
Com abat de Montserrat (1409) va estar present en el Parlament del inter-regne (on va formar part del bloc "trastamarista" i va participar de la vintiquatrena que va acceptar la via del compromís de Casp per a triar al nou rei), i les sessions de les Corts Catalanes celebrades entre 1413 i 1436 . Va ser conseller de Fernando I d'Aragó i President de la Generalitat en dues ocasions: 1413-1416, sota el regnat de Fernando d'Antequera qui li va demanar assessoraments obre les mesures a prendre contra la Revolta de Jaime II d'Urgel i va acompanyar al rei en el setge de Balaguer.
Repeteix en 1431-1434, sota el regnat d'Alfonso V d'Aragó, amb qui es va haver d'enfrontar en defensa dels privilegis del clergat i l'oligarquia nobiliaria.
Coincideix amb Fernando I en el seu suport a Benedicto XIII durant el Cisma d'Occident. Ambdós havien rebut suport del papa per a arribar als seus càrrecs. En 1415, el rei i Segismundo de Luxemburg, intenten convèncer al papa per a solucionar el cisma per la via conciliar, però aquest es nega i es refugia a Peníscola. Marc de Vilalba havia col·laborat a finançar l'entrevista i havia traslladat al papa en galeres pròpies. Quan Fernando I va retirar la seva obediència al papa (1416) i va donar el Concili de Constança, Marc de Vilalba no va estar d'acord, però amb la finalització del seu mandat al capdavant de la Generalitat i la mort de Fernando I, va acabar per adherir-se també a la solució conciliar.
Marc de Vilalbava morir el 27 de gener de 1439 i va ser enterrat a Montserrat en un sepulcre adornat amb les seves armes. Durant la invasió napoleónica del segle XIX, aquest mausoleu va ser destruït.

14. Andreu Bertran (1416)

15. Joan Desgarrigues (1419)
Originari del Roselló, havia professat a l'Ordre de L'Hospital de Sant Joan de Jerusalem, de la que havia arribat a ocupar el càrrec de comanador de Masdéu, la casa mare del Roselló.
El 15 de novembre de 1411 formà part de la delegació enviada a Sicilia pel Parlament per conèixer la situació del conflicte entre Blanca I de Navarra i Benet de Cabrera.
Durant el seu mandat com a diputat pel braç eclesiàstic de la Generalitat, el rei Alfons el Magnànim inicia la reconquesta de Sardenya i Córsega. La necessitat de nou finançament dels catalans, és aprofitada per les Corts per aconseguir drets d'exclusivitat sobre "oficis de jurisdicció", primacia absoluta dels Usatges Barcelona i de la onstitució, encarregant a la Diputació del General el control de qualsevol extralimitació reial. D'aquesta funció neixeria en 1481 la Constitució de l'Observança.
El 4 de maig de 1426, va sortir de Barcelona capitanejant dues naus de l'Orde amb destí a l'illa de Rodes.

16. Dalmau Cartellà (1422)
Dalmau de Cartellà i Despou, va ser abat de Santa Maria de Ripoll.
Fill de família noble originària del castell de Cartellà (actual municipi de Sant Gregori), va iniciar la carrera eclesiàstica a Sant Maria d'Amer d'on va arribar a ser abat en 1403. Després de ser abat del Monestir de Sant Cugat delVallés, passà a Santa Maria de Ripoll per nomenament del papaBenet XIII 'Avinyó. En aquest càrrec hagué de fer front a divisions internes com la del Monestir de Montserrat que s'havia fet autònom de Ripoll en 1409, si be va mantenir certa dependència fins 1431. Tambè va haver de reconstruir bona part del edifici de Ripoll destruït pel terratrèmol de 1428.
Va ser enterrat al monestir, però el seu sepulcre four destruït al 1835.

17. Felip de Malla (1425)
Felip de Malla fou el 17è President, canonge degà d'Osca (1423), almoiner de la seu d''Elna (1423) i ardiaca major de la seu de Barcelona (1424-1431).
Format en lletres i filosofia a LLeida, culminà la seva formació en teologia a Paris. Brillant orador i autor d'estil classicitzant, la seva obra manuscrita és molt extensa, sent la seva contribució més destacada el Memorial del pecador remut, un tractat ascètic sobre el cristianisme, el paganisme i el judaism. Amb l'aparició de la impremta se'n varen fer dues edicions en 1483 i 1495.
Protegit de Benet XIII i del rei Marti l'Humà qui, en 1408, el nomenà "conseller e promotor dels negocis de la cort", càrrec que mantingué amb Ferran I i amb Alfons IV el Magnànim..
Durant el seu mandat al front de la Generalitat va haver de lluitar contra el distanciament progressiu entre el rei i el principat, que ja venia des de les Corts de Barelona (1422). La imposició de castellans a les institucions, la poca preocupació reial pels seus dominis, capficat com estava el Rei pels afers de Nàpols, o l'intent de fer un feu a Cervera per col·locar al seu germà Pere de Trastàmara són alguns dels episodis polítics que tensaren la relació. A tot això cal afegir, d'entre les preocupacions que li va tocar afrontar, les epidèmies de pesta i el terratrèmols de 1428.
Va morir el 12 de juliol de 1431 a Barcelona.

18.Domènec Ram (1428)
Amic personal de Pedro Martínez de Luna, el Papa cismàtic d'Avinyó conegut com a Benet XIII; el qual per a assegurar-se la fidelitat dels episcopats de la Corona d'Aragó hi anava ubicant persones de la seva confiança. Per tant aquest el va nomenar bisb d'Osca el 5 de maig de 1410. Al seu servei va votar per Ferran d'Antequera com a nou rei de la Corona d'Aragó al ompromis de Casp de 1412. Ho va fer juntament amb Vicent Ferrer, el germà d'aquest Bonifaci, Francesc d'Aranda, Berenguer de Bardaixí (del qual era cunyat) i Bernat de Gualbes. També fou ell l'encarregat d'ungir com a rei a Ferran a la segona cerimònia de coronació que es va fer a Saragossa el 15 de gener de 1414.
El 22 d'agost de 1434 fou nomenat arquebisbe de Tarragona, tot i que va gestionar poc aquesta responsabilitat a causa del seu absentisme. Alons el Magnànim li va demanar que pressionés els bisbes de la Tarraconense perquè acceptessin l'equator regium (la confirmació reial de les butlles que dictés el papa abans que els bisbats les apliquessin).
Políticament fou sempre molt actiu, participà a les corts des de 1416 a 1442, va fer d'ambaixador del rei per pactar la pau amb Àlvaro de Luna de Castella i davant del papa per reclamar la investidura del Regn de Nàpols en favor d'Alfons el Magnànim.
El 1433 el papa Eugeni IVel va elevar a cardenal-bisbe de Porto-Santa Rufina amb residència a Roma, on va morir el 25 d'abril de 1445 quan ja tenia "més o menys" (així es llegeix al seu epitafi) cent anys. La seva tomba és a la basílica de Sant Joan del Laterà. Abans, però, encara feu un últim servei als Trastàmara fent d'àrbitre entre les disputes del germà d'Alfons, Joan d'Aragó rei de Navarra i el rei de Castella, el 1444.

R. Marc de Vilaba (1431)

19. Pere de Palou (1434)

Fill d'una família de la noblesa del Vallès, el seu pare havia estat conseller de la ciutat de Barcelona, procurador general del Regne de Sardenya amb Ferran I i vicealmirall de Catalunya (1387).
Canonge de la seu de Barcelona des de 1412, participà com a procurador a les Corts Catalanes de 1431, 1436 i 1440. Al 1432 va ser rector de Santa Maria del Mar.
A les Corts de Montsó (1435), la reina Maria de Castella demana fons per pagar el rescat de 30.000 ducats exigit per Nàpols a canvi dels presoners nobles -entre els que és trobava el rei Alfons i el seu germà Joan- capturats a la batalla de l'illa de Ponça i que està considerada la primera derrota d'una armada catalana.
Gran amant dels llibres, les darreres informacions que consten d'ell són del 1440.

20. Pere de Darnius (1437)
Va ser canonge i sagristà major de la catedral de Girona. Va representar, com a procurador, al bisbe de Girona a les Corts Catalanes entre 1414 i 1436. Va ser, en una data posterior, canonge de la catedral d'Elna.
En aquest període, continuava la demanda de recursos per part del rei Alfons per atendre la seva lluita amb Nàpols. Les Corts de 1440 aprovaren enviar una galera de la Generalitat amb 300 ballesters.
En 1439 s'inicià la construcció d'un port a Barcelona. Tambè durant 1439 i degut a la pesta


21. Antoni d'Avinyó i de Moles (1440)
Fill de Simó d'Avinyó i de Maria de Moles, va seguir la carrera eclesiàstica i va ser prior de Sant Quintí de Mediona, procurador de l'abat de Santa Maria de Ripolll, abat de Santa Maria de Arles i, des del 6 març de 1440, abat del Monestir de Montserrat, succeint Marc de Villalba. Durant el seu mandat al front del monestir, i per influència de la reina Maria, s'incorporaren uns monjos provinents de Montecasino que intentaren fer una reforma monàstica enfrontant-se internament i creant una mena de doble comunitat que Antoni d'Avinyó va haver de pacificar. A la mort d'aquest, la reina i els monjos cassinesos nomenaren abat Jaume de Faus, però el papa Nicolau V ho va anul·lar.
Durant la seva estança a la Generalitat, es celebraren les Corts de Tortosa de 1442 amb la reina Maria per absència del rei Alfons. L'únic punt a tractar era l'amença francesa al Roselló. Va patir diversos ajornaments i protestes dels representants de Barcelona pel comportament i les formes de la reina, amb fets que questionaven la independència de la cambra. Finalment varen acabar en en febrer de 1443 sense cap interès, ja que les tropes franceses havien marxat cap a Normandia
En aquest període s'incorporà a l'escrivania de la Generalitat Jaume Safont, persona clau en la redacció i compilació del dietari de la Diputació del General.

22. Jaume de Cardona (1443)
Comanador de l'orde de Sant Jaume. Baró de Sant Mori, de Vilaür, de Bellcaire d'Empordà i de la Tallada d'Empordà.
Fou fill natural del primer duc de Cardona, Joan Ramon Folc IV, la seva mare era una dama valenciana. Es casà l'any 1503 amb Caterina de Rocaberti, hereva de la baronía de Sant Mori, filla de Bernat Hug de Rocaberti i Ortafà. A partir d'aquest casament, el llinatge dels barons de Sant Mori. portaran el cognom de Cardona-Rocabertí. Va morir el 1553 assassinat.

23. Però Ximénez d'Urrea (1446)
Era fill d'una família noble aragonesa que, al Compromís de Casp, va donar suport a Ferran d'Antequera. El seu pare es deia, com ell, Pero Ximénez d'Urrea, i era senyor d Èpila i vescomte de Rueda, camarlenc d'Alfons el Magnànim, conseller reial i lloctinent de València. La seva mare era la tercera muller d'aquest: Maria de Bardaixí.
El seu germà, Lope Ximénez d'Urrea i de Bardaixí, va participar a la conquesta de Nàpols i va ser virrei de Sicilia.
El seu avi matern era el poderós Berenguer de Bardaixí, Justicia d'Aragó. I també estava emparentat amb Domènech Ram, qui també havia estat president de la Generalitat, i a qui va substituir a l'rquebisbe de Tarragona,

24. Bertran Samasó (1449)
La seva carrera eclesiàstica s'inicià al monestir de Santa Maria de Ripoll. Estudià dret canònic a l'Universitat de Lleida, on més tard tindrà una càtedra. Torna a Ripoll on és nomenat abat el 16 de gener de 1440 i ratificat pel papa Eugeni IV.
Des de la Diputació, es mostra un fort opositor a la política reial favorable als remences d'Alfons el Magnànim. Després del seu pas per la Generalitat continuarà vinculat al poder, dominant el braç eclesiàstic des de posicions molt reaccionàries en la qüestió remença.
Durant el seu mandat al front de la Generalitat, es regulen aspectes salarials dels treballadors de la institució, així com la limitació de fer encàrrecs a tercers acordant un salari diferent al estipulat per les Corts. També es dóna preferència a la realització de treballs per part de "qui està a sou del General" abans d'encarregar-li a un tercer; i es limita la mobilitat dels diputats i oïdors per tal de no pagar unes dietes excessives.
El seu successor, Bernat Guillem Samasó, era probablement el seu oncle, qui ja havia estat identificat pel càrrec per Pero Ximénez, l'anterior president i arquebisbe de Tarragona. Aquestes successions pseudo-dinàstiques acabaran per recomanar un canvi en el model d'elecció de diputats que es produirà en 1455.
Va morir a Càpua (Campània) mentre era de viatge el 17 de juliol d 1458.

25. Bernat Guillem Samasó (1452)
Probablement era l'oncle del seu predecessor, en Bertran Samasó, qui li va assegurar el lloc de diputat en la renovació de càrrecs. Aquesta manipulació de càrrecs va fer que es comences a considerar el canvi de sistema d'elecció, que arribaria al trienni 1452-1455.
La seva trajectòria eclesiàstica s'inicià a Sant Joan de les Abadesses, posteriorment va ser canonge de la seu de Tarragona, en representació de la qual va estar al Parlament de Barcelona en 1438, a la Cort de Barcelona (1439) i a la Cort de Lleida (1440). Es traslladà a Sant Pre d'Àgerv com abat comandatari en 1442. Va conèixer a Pero Ximénez d'Urrea quan participava a les Corts de Perpinyà- Vilafranca de 1446-1449 i fou decisiu en el seu futur nomenament com diputat eclesiàstic. Mentre va ser al front de la Generalitat, deixa Sant Pere d'Àger per tornar a Sant Joan de les Abadesses, sent nomenat abat el 13 de maig de 1454. Va morir en 1456.

26. Nicolau Pujades (1455)

27. Antoni Pere Ferrer (1458)

28. Manuel de Montsuar i Mateu (1461)

29. Francesc Colom i Bertran (1464)

30. Ponç Andreu de Vilar (1467)

31. Miquel Samsó (1470)

32. Joan Maurici de Ribes (1473)

33. Miquel Delgado (1476) 

34. Berenguer de Sos (1479)

35. Pere de Cardona (1482)
Pere Folc de Cardona, Bisbe d'Urgel (1472-1515); President de la Generalitat (1482-1485), Arquebisbe de Tarragona (1515-1530) i "virrey"de Catalunya (1521-1523).1
Era fill "bastardo" de Joan Ramon Folc III de Cardona, Conde de Cardona i germà del futur comte Joan Ramon Folc IV que s'implica a favor del rei en la Guerra civil catalana i resisteixal lloc de Girona amb la reina i l'infant Fernando.
Pere estudia en l'ordre "benedictina" i exerceix d'abat en Santa María de Lavaix i San Benet de Bages. Al morir el seu oncle i bisbe d'Urgell, Jaume de Cardona i de Gandía, Pere ocupa el seu lloc en el bisbat.
Sent Bisbe d'Urgell és escollit diputat pel braç eclesiàstic el 1 d'agost de 1482 . En la seva condició de bisbe, participa en la conquesta, per ordre real, del Comtat de Pallars Sobirà contra el seu cosí Hugo Roger II de Pallars Sobirà que va ser contrari al rei durant la Guerra civil catalana. En aquesta campanya anava acompanyat del seu pare queafegiria les possessions del comtat de Pallars Sobirà a les del Comte de Cardona.
Durant el període com president destaquen els nous enfrontaments entre la Diputació del General i el Consell de Cent barceloní.
Persona culta i influent, allotja en el seu palau de Barcelona a personalitats polítiques comCarlos I d'Espanya o Francisco I de França. Va ser protector de la cultura donant suport a artistes i a l'edició de llibres, entre ells una versió dels Usatges de Barcelona de 1505 .
El 23 de maig de 1515 és nomenat arquebisbe de Tarragona. Amb la mort de Fernando II en 1516 i l'absència del territori del seu successor, Carlos I, es produïx un buit de poder que és aprofitat pels nobles per a augmentar el seu poder. S'incrementa el clima de violència, no funciona la real audiència i, fins i tot, es va témer un atac de pirates. Finalment el rei torna i després d'una estada a Barcelona, nomena a Pere Folc de Cardona Virrey de de Catalunya el 10 d'abril de 1521.
Des de la responsabilitat de virrey ha de protegir la frontera amb França, d'on arriba una invasió frustrada en 1521. El mateix any ha de defensar Amposta d'un atac dels pirates. Contava per a aquestes lluites amb el suport del seu nebot i President de la Generalitat, Luis de Cardona i Enriquez, que anys més tard li succeiria com arquebisbe.
Va morir a Alcover, on s'havia refugiat de la pesta, el 11 d'abril de 1530. Està enterrat en la catedral de Tarragona.

36. Ponç Andreu de Vilar (1485)

37. Joan Payo Coll (1488) 

38. Joan de Peralta (1491)

39. Franci Vicenç (1494)

40. Pedro de Mendoza (1497)

41. Alfons d'Aragó (1500)

42. Ferrer Nicolau de Gualbes (1503)

43. Gonzalo Fernández d'Heredia (1504)

44. Lluís Desplà i d'Oms (1506)
Lluís Desplà i d'Oms. Barcelona 1444 - 1524. "Archidiácono" major de la seu de Barcelona; President
de la Generalitat de Catalunya (1506-1509).
Va Ser nomenat president de la Generalitat el dia 22 de juliol de 1506 . Era fill de Franci i de Canomines, alies Desplà, i de Elionor d'Oms i de Sagarriga. Conegut popularment per haver reconstruït la Casa de l'Ardiaca a Barcelona, entre els anys 1490 i 1510. Va estar a Roma entre 1470 i 1474. El seu nomenament com ardiaca major de la seu de Barcelona en 1470 ho va fer el papa Pablo II. Va ser un personatge amb molta influència dintre del clergat. Es va oposar a la implantació del Sant Ofici a Barcelona, si bé no la va poder evitar.
Entre els anys 1508 i 1524 va ser rector de diverses parròquies. En Alella va adquirir una casa annexa a la rectoria, on figuren els seus escuts, i va encarregar en retaule en 1512 a Pere Torrent. En Argentona va iniciar la reconstrucció i ampliació de la parròquia en 1514. En l'església dels Santos Justo i Pastor de Barcelona, va encarregar la realització de tres vidrieres a Segarra Jaume, en els quals també apareixen els seus escuts.Va sufragar La Pietat de Bartolomé Bermejo.
Va estar a punt de ser nomenat bisbe de Barcelona com successor de Pere García, però lainfluència del rei Fernando II, va fer decantar l'elecció en Enric de Cardona.
Va morir a Barcelona el dia 6 de febrer de 1524. La seva làpida sepulcral, obra de Girolano Cristoforo, es conserva exposada en la Casa de l'Ardiaca de Barcelona

45. Jordi Sanç (1509)

46. Joan d'Aragó (1512)

47. Jaume Fiella (1514)

48. Esteve de Garret (1515)

49. Bernat de Corbera (1518)

50. Joan Margarit i de Requesens (1521)

51. Lluís de Cardona i Enriquez (1524)

52. Francesc de Solsona (1527)

53. Francesc Oliver i de Boteller (1530)

54. Dionis de Carcassona (1533)

55. Joan Pasqual (1536)

56. Jeroni de Requesens i Rois de Liori (1539)

57. Miquel Puig (1542)

58. Jaume Caçador (1545)

59. Miquel d'Oms i de Sentmenat (1548)

60. Onofre de Copons i de Vilafranca (1551)

61. Miquel de Ferrer i de Marimon (1552)

62. Joan de Tormo (1552)

63. Miquel de Tormo (1553)

64. Francesc Jeroni Benet i Franc (1554)

65. Pere Angel Ferrer i Despuig (1557) 

66. Ferran de Lloaces i Peres (1560)

67. Onofre Gomis (1563)

68. Francesc Giginta (1566)

69. Benet de Tocco (1569)

70. Jaume Cerveró (1572)

71. Pere Oliver de Boteller i de Riquer (1575)

R. Benet de Tocco (1578)

72. Rafael d'Oms i Llull (1581)

73. Jaume Beuló (1584)

74. Francesc Oliver de Boteller (1587)

75. Jaume Caçador i Claret (1590)

76. Miquel d'Agullana i de Miquel (1593)

77. Francesc d'Oliver de Boteller (1596)

78. Francesc Oliveres (1598)

79. Jaume Cordelles i Oms (1599)

80. Bernat de Cardona i Queralt (1602)

81. Pere Pau Caçador i d'Aguilar-Dusai (1605)

82. Onofre d'Alentorn i de Botella (1608)

83. Francesc de Sanjust i de Castri (1611)

84. Ramon d'Olmera i Alemany (1614)

85. Miquel d'Aimeric (1616)

86. Lluís de Tena (1617)

87. Benet de Fontanella (1620)

88. Pere de Magarola i Fontanet (1623)

89. Francesc Morillo (1626)

90. Pere Antoni Serra (1629)

91. Esteve Salacruz (1632)

92. García Gil Manrique Maldonado (1632)
García Gil Manrique Maldonado (El Pobo d'Ames, Guadalajara, 1575 - † 1651, Madrid) va ser un eclesiàstic i polític espanyol que va arribar a ser president de la Generalitat de Catalunya, Virrey de Catalunya i Bisbe de Barcelona.
Encara que segurament va néixer en El Pobo d'Ames, alguns diuen que va néixer en Molina d'Aragó on va ser batejat. Després de passar la seva infància en el palau dels seus pares es va marxar a Sigüenza a estudiar i posteriorment a Salamanca on va estudiar teologia i "ambdós drets", arribant a fer classe en aquesta ciutat. Posteriorment es va traslladar a Roma on va exercir com advocat de la Curia Vaticana entre 1609 i 1619. Després d'això vaser nomenat bisbe auxiliar de Cuenca, amb el títol de Bisbe de Bizerta. Va ser també nomenat inquisidor de Saragossa i en 1627 Fiscal Suprem del Sant Ofici de la Inquisició.
En 1627 va ser promogut a Bisbe de Girona prenent possessió de la seva mitra i fent entrada solemne el 5 de febrer de 1628. Gens més arribar, va haver d'intervenir en un pletentre el Cabildo catedralicio i la parròquia de San Félix, fallant a favor dels "parroquianos", el que va ajudar que acabés sent diputat de la Generalitat de Catalunya, i de seguida Secretari de la mateixa gràcies a la seva popularitat.
En 1632, don García Gil va ser triat per tots els diputats com President de la Generalitat de Catalunya, i a l'any següent i per defunció del seu anterior titular, va ser nomenat Bisbe de Barcelona. Al maig de 1640 s'inicia la revolta del SOMATEN, que és contestada per l'aixecament dels segadors. I el 7 de juny es culmina la tragèdia: el virrey de Catalunya, duc de Santa Coloma, és assassinat. Felipe IV posa com substitut al duc de Cardona i Sogorb que mor un mes després possiblement enverinat. Després d'això, don Garcigil és nomenat virrey de Catalunya, del Rosselló i de la Cerdenya. Jura el seu càrrec el 3 d'agost ila Generalitat nomena nou president al canonge Pau Claris. El canonge sentencia la revolta lliurant dues setmanes després Catalunya al rei de França Luis XIII de França.
Don Garcigil, delegat de la monarquia hispànica a Catalunya, rep ordres de Madrid que usila força i l'exèrcit. Però Garigil clergue es nega sent destituït i rellevat pel marquès dels Vélez. La Generalitat no accepta al nou, volen que segueixi sent virrey Garcigill. Aquest cau greument malalt i en 1642 la situació esclata definitivament: el virrey a Catalunya del Rei de França li destituïx i li expulsa. I don Garcigil, surt de Barcelona i regressa al Pobo d'Ames. Estant entre aquest poble i Madrid fins al final dels seus dies.
Don Garcigil Manrique Maldonado va morir en 1651 i va ser dut, ja mort, a enterrar al'església del Pobo, on ell havia disposat que es col·loqués el seu cos sota un mausoleu en el qual aparegués la seva imatge tallada en pedra revestida dels seus atributs sacerdotals i episcopals.

93. Miquel d'Alentorn i de Salbà (1635)

94. Pau Claris i Casademunt (1638)




Pau Claris i Casademunt (Barcelona, 1586 - 1641) va ser un polític i eclesiàstic, bisbe de la Seu d'Urgell , President de la Generalitat, que va proclamar la República Catalana sota la protecció de França, el que va suposar en la Pau dels Pirineus la cessió a França del Rosselló i la partnord de la Cerdenya.
Al juliol de 1638, davant l'empitjorament de la situació política, va ser triat President de la Generalitat per al trienni 1638-41 (el seu germà Francesc va ser triat conseller segon el mateix any).
A la situació enrarida entre la Corona i el Principat, com a conseqüència de la Unión d'Armes proposada pel comte-duc d'Olivares, cal afegir la situació estratègica de Catalunya en la Guerra dels Trenta Anys amb la re-entrada de França en el conflicte en 1635, la qual va agafar desprevinguda a Espanya i va conduir a una major urgència de tropes i diners per a mantenir-les, a la qual cosa el govern català se seguia oposant.
La paciència dels camperols que acollien a les tropes també estava al límit davant l'estadade les mateixes i, finalment, la situació va derivar en revolta al maig de 1640. L'odi al virrey, a Olivares i a l'administració virreinal van créixer en el Principat entre tardor i hivern de 1639, instigats premeditadament per les institucions catalanes i un important sector del clergat entre el qual es van destacar el bisbe de Girona i Pau Claris.
Al començar el seu mandat va aconseguir l'acord d'actuació amb el municipi barceloní; es va enfrontar aviat, no obstant això, amb les autoritats reals a conseqüència del saqueig de Palafrugell (juliol de 1638) pels terços del rei, i de les acusacions de contraban fetes contrala Generalitat. La crisi es va intensificar, en la primavera del 1639, amb la invasió francesa del Roselló i la consegüent rendició de Saldes, i va culminar amb l'empresonament del diputat militar Francesc de Tamarit. El jutge del Breu Apostòlic va investigar la conducta de Claris, acusat d'intervenir en els disturbis contra els soldats, però no ho va poder condemnar per manca de proves. La gravetat dels incidents posteriors —mort de Joan Miquel Mont-rodon a Santa Coloma de Farners, incendi de l'església de Riudarenes il'entrada a Barcelona d'uns dos-cents camperols (22 de maig de 1640) per a alliberar al diputat Francesc de Tamarit- va culminar amb el "Corpus de Sang" (7 de juny de 1640), quan l'entrada a Barcelona d'uns 400 o 500 segadors amotinats proocant la mort del virrey Conde de Santa Coloma. La situació va agafar per sorpresa a Olivares, ja que la majoria dels seus exèrcits estaven localitzats en altres fronts a Europa i no podien acudir a Catalunya. Malgrat que Olivares va optar per la prudència costi el que costi i va tractar de tirar marxa enrere el 27 de maig de 1640, la situació se li escapava de les mans. L'odi als Terços i als funcionaris reals va passar a generalitzar-se contra tots els hisendats i nobles situats prop de l'administració. Ni tan sols la Generalitat controlava ja als rebels, que van assolir apoderar-se del port de Tortosa. Aquests fets desencadenaran lar uptura definitiva entre la Generalitat i el govern del Comte-duc d'Olivares.
La imminent resposta del Comte-duc d'Olivares va obligar Pau Claris a buscar ajuda militar a França: les converses iniciades pel seu nebot Francesc Vilaplana van acabar amb la signatura a Barcelona (12 de desembre de 1640) d'un pacte d'ajuda militar i, posteriorment (16 de gener de 1641), amb la proclamació de la República Catalana sota la protecció de França.
Però la revolta també escapa a aquest primer i efímer control de l'oligarquia catalana. La revolta va derivar en una revolta d'empobrits camperols contra la noblesa i rics de les ciutatsque també van ser atacats. L'oligarquia catalana es va trobar enmig d'una autèntica revolució social entre l'autoritat del rei i el radicalisme dels seus súbdits més pobres.
La vida de la República catalana va ser efímera: davant l'imminent perill de setge de Barcelona per l'exèrcit del Marquès dels Vélez, Pau Claris, en nom del Principat, va haver de reconèixer a LuisXIII de França com Comte de Barcelona. L'exèrcit franc-català va derrotar exèrcit espanyol en la batalla de Montjuïc el 26 de gener de 1641. Pau Claris va morir sobtadament un mes després de la victòria, probablement enverinat per agents castellans. Francesc Fontanella, Conseller en Cap fins a poc temps abans de la batalla de Montjuic i gran amic de Pau Claris, li va dedicar un calorós homenatge. Catalunya, mentrestant es convertia en un més dels fronts de la Guerra dels Trenta Anys que enfrontava, en tota Europa, als Habsburgo espanyols i austríacs a una coalicció liderada per França.
La destitució del comte-duc d'Olivares, la presència de la fam i la pesta i la promesa de Felipe IV de respectar les institucions catalanes van posar fi a la guerra en 1652. Però això no significava la pau total. Encara que la Guerra dels Trenta Anys s'havia tancat amb el Tractat de Westfalia de 1648, pel qual Espanya perdia part dels seus dominis en el centre d'Europa, continuava la guerra entre França i l'Espanya, en l'es veien especialment embolicats els territoris de Catalunya allèn els Pirineus. Quan en 1659 Luis XIV i Felipe IVsignen la Pau dels Pirineus, aquest últim cedeix a França els territoris pertanyents al comtat del Rosselló i part nord del de Cerdenya, invalidant així les demarcacions establertes per les Constitucions de Catalunya.

95. Josep Soler (1641)

96. Bernat de Cardona i de Raset(1641)

97. Gispert d'Amat i Desbosc de Sant Vicenç (1644)

98. Andreu Pont (1647)

99. Paolo de Rosso (1650)

100. Francesc Pijoan (1654)

101. Joan Jeroni Besora (1656)

102. Pau d'Àger i d'Orcau (1659)

103. Jaume de Copons i de Tamarit (1662)

104. Josep de Magarola i de Grau (1665)

105. Joan Pagès i Vallgornera (1668)

106. Josep de Camporrells i de Sabater (1671)

107. Esteve Mercadal i Dou (1674)

108. Alfonso de Sotomayor (1677)

109. Josep Sastre i Prats (1680)

110. Balatasar de Muntaner i de Sacosta (1683)

111. Antoni de Saiol (1686)

112. Benet Ignasi de Salazar (1689) . Bisbe de Barcelona

113. Antoni de Planella i de Cruïlles (1692) Abad de Sant Pere de Besalú.

114. Rafael de Pinyana i Galvany (1695)

115. Climent de Solanell i de Foix (1698)

116. Josep Antoni Valls i Pandutxo (1701)

-R. Antoni de Planella i de Cruïlles (1701)

117. Francesc de Valls i Freixa (1704)

118. Josep Grau (1704)

119. Manuel de Copons i d'Esquerrer (1707)

Manuel de Copons i d'Esquerrer va ser el 119º President de la Generalitat de Catalunya (1707 - 1710) en els anys previs a la guerra contra Felipe V d'Espanya. Era fill de Jacint de Copons i de Gai, cinquè senyor

de Malmercat (Oidor del Braç militar per la Vgueria de Lleida) i de Magdalena Esquerrer. Era germà

de Josep de Copons i Esquerrer, baró de Malmercat i havia estat cambrer del monestir de Santa Maria de Banyoles. El 1718 seguia com cambrer del Monestir de Banyoles i va assistir com síndic al Capítol General dels "benedictinos".
120. Francesc Antoni de Solanell i de Montellà (1710)

121. Josep de Vilamala (1713)
Fou el darrer president de la Generalitat de Catalunya (22 de  juliol de 1713 - 16 de setembre de 1714) abans de la primera abolició de la institució, després del Setge de Barcelona  i la derrota de l'onze de setembre de 1714

Monjo sacristà del Monestir de Sant Pere de Banyoles. Assistí a la Junta de Bracoscdel juny de 1713 en la que es resolgué la resistència de Barcelona contra Felipe V.
Tot i que el seu càrrec va viure unes circumstàncies de guerra similars a les de Pau Claris al 1640, la seva figura no va tenir tanta transcendència per raó de les Juntes de Defensa del Govern provisional de Catalunya  que deixaren la Generalitat en un segon terme.
El conflicte, fruit de la Guerra de Successió, va acabar després d'una obstinada defensa, mantinguda per gent de tots els estaments i amb tropes valencianes i mallorquines a les ordres del conseller en cap del Consell de Cent, Rafael de Casanova, Barcelona capitulà el12 de setembre de 1714.

Un decret de 16 de setembre de José Patiño, declara cancel·lada la Generalitat i destituits tots els seus càrrecs.

1716: Promulgació del Decret de Nova Planta. Primera supressió de la Generalitat de Catalunya

----2 d'agost de 1931: Primera restauració de la Generalitat de Catalunya.

122. Francesc Macià i LLussà  (1931) ERC

Francesc Macià i Llussà  (Vilanova i la Geltrú, Barcelona, 21 de setembre de 1859 - Barcelona, 25 de desembre de 1933) va ser un polític i militar espanyol d'ideologia republicana i independentista catalana, tinent coronel de l'Exèrcit de Terra, 122º President de la Generalitat de Catalunya i un dels fundadors dels partits Estat Català i Esquerra Republicana de Catalunya, sent succeït per Lluís Companys i Jover.


123. Lluís Companys i Jover (1934) ERC
----1934: Segona supressió de la Generalitat de Catalunya per la Proclamació de l'Estat Català a l'octubre de 1934 . 
Segona restauració al febrer de 1936. Lluís Companys i Jover (Tarrós, Lleida, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940) va ser un polític i advocat espanyol, d'ideologia catalanista i republicà, líder de Esquerra Republicana de Catalunya i president de la Generalitat de Catalunya des de 1934, durant la Guerra Civil Espanyola i en l'exili francès fins al seu afusellament per les autoritats franquistes.
Exiliat després de la Guerra Civil, va ser capturat per Pedro Urraca Rendueles, un agent de la policia franquista

--1939: Dictadura del general Franc. Tercera supressió de la Generalitat de Catalunya, presidents en l'exili: 

124. Josep Irla (1940)

Josep Irla i Bosch (24 d'octubre de 1876 Sant Feliu de Guíxols - 19 de setembre de 1958 Saint Raféu (Provença) va ser un polític espanyol, i President de la Generalitat de Catalunya en l'exili.
Josep Irla va néixer Sant Feliu de Guíxols (Baix Empurdà), el major de tres germans. El seu pare tenia un hostal.
Va ser diputat en el Parlament de Catalunya i en el congrés espanyol en 1932. Estava afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya. Va ser també el president del parlament de Catalunya (1938) en el final de la resistència catalana republicana en la Guerra Civil Espanyola, abans que Francisco Franco suprimís la Generalitat de Catalunya.
Després de la mort de Lluís Companys, en 1940, va ser nomenat President de la Generalitat de Catalunya, i va organitzar un govern en l'exili, amb Josep Tarradellas com primer conseller. Va dimitir en 1954, i va morir en 1958, a França.
L'any 1981 les seves restes mortals van ser traslladats i inhumats en el seu poble natal Sant Feliu de Guixols, després de rebre honors oficials.

125. Josep Tarradellas i Joan (1954) ERC

Josep Tarradellas i Joan, I Marquès de Tarradellas (Cervelló, Catalunya; 19 de febrer de 1899 - Barcelona, Catalunya; 10 de juny de 1988) va ser un polític català, president de la Generalitat de Catalunya en l'exili des de 1954 fins a 1980 . En 1914 es va traslladar a Barcelona amb els seus pares i la seva germana, i va començar a treballar com dependent d'un comerç. A l'any següent, es va inscriure com soci en el Centro Autonomista dels Dependents de Comerç i de la Indústria (CADCI), on va estudiar català, espanyol, francès, anglès, aritmètica, comptabilitat i cultura general. La seva militància catalanista va fer que comencés en la vida política sent molt jove, arribant a secretari de propaganda del CADCI. En 1919 va fundar els semanaris Abrandament i L'Intransigent, i es va unir a la Federació Democràtica Nacionalista de Francesc Macià (a qui havia conegut en 1916). En 1920 va militar en la Joventut Nacionalista La Falç. Va contreure matrimoni amb Antònia Macià en 1927. Va començar a destacar amb la fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya, formació amb la qual seria triat diputat a les Corts i al Parlament de Catalunya i de la qual seria diputat en dues ocasions. Va ser diputat i Conseller de Governació i de Sanitat de la Generalitat de Catalunya entre 1931 i 1932, i del primer govern posterior a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932. Per divergències ideològiques amb Macià, en 1933 va ser expulsat de ERC. Per la seva implicació en la Revolució de 1934 contra el govern dretà de la República, va ser empresonat. Va poder regressar novament a ERC en 1936 i després del triomf electoral del Front Popular aquest mateix any, se li va donar el càrrec de conseller de Serveis Públics, Economia i Finances. Al començar la Guerra Civil Espanyola, va ser membre del Consell, i va impulsar mesures revolucionàries com les colectivitatas, però va caure de la presidència pels greus enfrontaments de la retaguardia catalana entre les forces que donaven suport a la República en 1937. Acabada la guerra, en 1939 es va marxar a França.
En l'exili va ser triat president del govern català en l'any 1954, succeint a Josep Anar-la i Bosch. Després de la mort de Franco, va regressar novament a Espanya i el llavors president del Govern, Adolfo Suárez, li va reconèixer la legitimitat del càrrec que ostentava, nomenant-li president del govern preautonòmic de coalició, en 1977. El 23 d'octubre del mateix any, en la balconada del Palau de la Generalitat, va cridar a la multitud concentrada en la plaça de Sant Jaume la famosa frase "CIUTADANS DE CATALUNYA, ¡ JA SOC AQUÍ !". Avui dia,aquestes paraules són de molta emoció, especialment per als catalans, doncs d'alguna forma posen punt final a la dictadura franquista, i tot el que ella implicava, per a donar pas ala democràcia a Espanya. Moltes persones li donen gran importància a aquesta frase, sostenint que les paraules que va usar Tarradellas no van ser casuals: va dir "CIUTADANS DE CATALUNYA", en comptes de "catalans", doncs segons aquests la seva intenció era al·ludir a tots els habitants de Catalunya, no solament als oriünds d'aquest territori.
 Després de l'aprovació del nou Estatut d'autonomia de Catalunya de 1979 i la celebració de les primeres eleccions autonòmiques, es va retirar de la vida política. En 1985 va ser nomenat marquès de Tarradellas pel rei Juan Carlos I. Va morir a Barcelona en l'any 1988.
El seu pensament polític era republicà, d'esquerres, catalanista i nacionalista moderat, doncs sempre va defensar la llengua, la cultura i la identitat catalanes des d'un prisma no separatista que no vulnerés els drets lingüístics, identitaris i culturals dels castellano-parlants. Afirmava que Catalunya devia ser autocrítica, entendre al poble espanyol i integrar-se a Espanya. 
En la seva tasca política sempre va pretendre establir la conciliació i la concòrdia entre Catalunya i la resta d'Espanya, allunyar-se dels victimismes i els prejudicis nacionalistes cap a l'Estat espanyol, i no culpar a aquest dels problemes que pateix el poble català. Va advocar pels governs d'unitat a Catalunya amb el propòsit que aquesta fos més forta, així com del diàleg positiu i constructiu amb Madrid. La seva actitud contrària a la independència i al concepte d'uns "Països Catalans" va fer que fos criticat per part de diversos sectors nacionalistes i independentistes, que ho van criticar de traïdor a Catalunya, de mal polític i de venut a la monarquia espanyola. Un dels personatges més crítics va ser l'historiador Josep Benet. No obstant això, per part del catalanisme moderat i de sectors no nacionalistes, Tarradellas és considerat un gran polític, avançat al seu temps i fins i tot un visionari de cap a on es dirigiria la política catalana.

---29 de setembre de 1977: Tercera restauració de la Generalitat de Catalunya; Josep Tarradellas torna de l'exili com president.

126. Jordi Pujol i Soley (1980) CIU 
Jordi Pujol i Soley (Barcelona, 9 de juny de 1930) és un polític català, d'orientació nacionalista catalana. Està casat amb Marta Ferrusola i té set fills entre els quals es troba el també polític Oriol Pujol i Ferrusola.
Doctor en Medicina per la Universitat de Barcelona, domina, a més del català i el castellà, l'anglès, el francès, l'alemany i l'italià.1 Va ser president de la Generalitat de Catalunya entre1980 i 2003 i president de Convergència Democràtica de Catalunya des de 1974, així com president fundador de la federació de Convergència i va unir des de novembre de 2004, moment que va deixar la presidència executiva.

Pujol va servir com alferes de complement en l'exèrcit, complint el seu servei militar a Segòvia. Detingut en 1960 per les seves protestes contra el règim de Francisco Franco (successos del Palau de la Música Catalana) i condemnat a set anys de presó, acusat d'organitzar la campanya de l'oposició. Segons les seves declaracions va ser sotmès a tortures durant la seva estada en la presó.Va sortir de la presó després d'haver estat dos anys i mig, encara que va estar confinat durant un temps a Girona. Immediatament va començar una nova línia d'activitat política amb l'eslògan "construint el país". Amb això pretenia augmentar el nivell de consciència nacional dels catalans i crear les institucions culturals i financeres suficients per al
desenvolupament de Catalunya.. 
En 1974, Pujol va passar definitivament a l'esfera política quan va fundar el partit Convergència Democràtica de Catalunya, del que va anar el primer secretari. En 1977 vaser conseller sense cartera en el govern provisional de Catalunya i diputat per Barcelona en el Congrés dels Diputats.
Va Ser triat president de la Generalitat de Catalunya per primera vegada el 24 d'abril de 1980, sent reelegid  consecutivament en 1984, 1988, 1992, 1995 i 1999. 
Pujol es va retirar en 2003, deixant al capdavant del partit (CDC) a Artur Mas.
Pujol ha estat guardonat per moltes institucions, governs, universitats i entitats amb diverses distincions: diplomes, condecoracions, medalles d'or, premis i doctorats honoris causa.

127. Pasqual Naragall i Mira (2003) PSC 
Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 13 de gener de 1941) és un polític espanyol que va militar en el PSC fins a octubre de 2007 . Va ser alcalde de Barcelona entre 1982 i 1997 i president de la Generalitat de Catalunya entre 2003 i 2006. Net del poeta català Joan Maragall






128. José Montilla Aguilera (2006) PSC 

José Montilla Aguilera (Iznájar, Còrdova, 15 de gener de 1955) és un polític espanyol. És primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya des del 18 de juny de 2000, membre de la Comissió Executiva Federal i del Comitè Federal del Partit Socialista Obrer Espanyol des del 23 de juliol de 2000. Va ser president de la Generalitat de Catalunya des de 2006 fins a 2010, ministre d'Indústria, Turisme i Comerç del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero des del 18 d'abril de 2004 fins al 9 de setembre de 2006, substituint-lo en el càrrec Joan Clos, fins a llavors alcalde de Barcelona. Està casat i té cinc fills.

129. Artur Mas i Gavarró CIU 

Artur Mas i Gavarró (Barcelona, 31 de gener de 1956) és un polític català d'ideologia liberal catalanista, president de la federació de Convergència i, secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya. Entre el 17 de gener de 2001 i el 18 de desembre de 2003 va ocupar el càrrec de primer conseller de la Generalitat de Catalunya.
Investit com a tal el 23 de desembre de 2010.



130- Carles Puigdemont  CIU

President investir el 10 de Gener de 2016. Periodista i Polític català, alcalde de Girona, Diputat al Parlamanet de Catalunya i President de lAssociació de Municipis per la Independencia.

Tota aquesta informació no hagués estat possible sense Wikipedia.

2 comentaris:

  1. Només Pau Claris i Lluís Companys van ser "Presidents de Catalunya". Mas només "ho pretén"... Seria bo corregir-lo.

    ResponElimina
  2. La història no es pot canviar quan ja està escrita.
    Es podria canviar o modificar si no hagués documentació històrica, però per desgràcia per a molts, la història de Catalunya ve des de molt lluny, i ens hem de sentir tots molt orgullosos, independentment de les idees polítiques de cadascú.

    ResponElimina