dissabte, 12 de juliol de 2014

LA VEU - NOCIONS BÀSIQUES DE CANT


Cantar correctament no és difícil, però requereix certs coneixements per fer-ho de forma senzilla i sense complicacions.
Primer hem de saber que la respiració és fonamental. Cal aprendre a respirar. Un error que cometem en cantar és fer-ho per la boca mentre cantem.
Cal evitar-ho. Per què? Doncs per la senzilla raó que l'aire que entra en els nostres pulmons no ha d'entrar directament a través de la nostra gola, ja que les cordes vocals estan "calents" i es refrigeren de cop. En canvi, si l'aire entra pel nas, fins arribar a la gola ha tingut temps d'escalfar-se prou com per no irritar les cordes vocals.
La respiració ha de ser relaxada però amb profunditat. En respirar hem de notar com s'infla l'estómac, les espatlles immòbils i sense que es noti que el pit s'infla. Si necessitem prendre una bocada sobtada d'aire, ho farem per poder continuar, però procurarem respirar pel nas sempre que puguem.

La part fonamental de la veu és sens dubte la nostra gola, la boca i el nas. Els sons es produeixen gràcies a la glotis. Sense ella no hi ha veu.
És com els instruments de vent. Si no hi ha llengüeta i forats que combinar amb els nostres dits, per molta caixa de ressonància que tinguem, no hi ha so.


La caixa de ressonància, l'aire i tota la resta, igual que una gaita o un acordió per posar un exemple, en el cos humà són els pulmons i el diafragma.
Ara parlarem una mica del diafragma. El diafragma és un múscul situat sota les costelles i que separa la cavitat toràcica de l'abdominal.

Quan el diafragma es contreu, els músculs pectorals menors i els músculs intercostals pressionen les costelles cap a fora. La cavitat toràcica s'expandeix i l'aire entra als pulmons a través de la tràquea per omplir el buit resultant. Quan el diafragma es relaxa, adopta la seva posició normal, convex cap amunt; llavors els pulmons es contreuen i l'aire es expel · leix.

El diafragma és un suport per cantar. Res més. Molt important, pèro suport.
Només entra en funcionament quan hem de cridar o quan en cantar hem de pujar o baixar molt la veu.
No em de centrar l'esforç en l'estómac sinó a la panxa, igual que quan anem al lavabo i fem les nostres necessitats fisiològiques.
La respiració s'ha de fer utilitzant la part inferior dels pulmons. Com la fas quan asspires amb força. Has sentir que s'infla el teu abdomen, però sense expandir la teva caixa toràcica, és a dir no aixecar les espatlles.

Hi ha persones que creuen que per cantar tons molt alts o baixos, es canta amb l'estómac, ficant-lo força a dins, i així s'augmenta la potència del so de la veu.
Error !.
La veu augmenta quan forcem el múscul del diafragma i prenem aire a la part baixa dels pulmons, sense pujar les espatlles, que han de quedar immòbils.
Quan es canti, s'han de mantenir les espatlles relaxades sense aixecar, tant si inhales o exhales.

La respiració és fonamental per cantar, i és una forma natural de fer-ho, és a dir, quan respirem hem de fer-ho amb naturalitat igual que quan parlem.
Per tant, quan cantem, centrem-nos en els nostres pulmons, la nostra gola i del nas per respirar. El diafragma (no l'estómac) per donar-li potència al so.

I finalment, cal recordar que per cantar bé, cal practicar. Com més, millor. És igual que quan practiquem qualsevol tipus d'esport. Cal fer-ho de forma contínua i moderada, però no cal deixar de practicar.
Un exercici que dóna bons resultats és practicar la veu amb l'ajuda d'un piano o una guitarra l'escala Do Re Mi Fa Sol La Si  i els seus sostinguts.
Quan tinguis memoritzats els sons, alterna les notes i intenta entonar amb la veu. Aprendràs a entonar les notes correctament. Es necessita, això sí, moltíssima pràctica.
Dedica com a mínim, una hora diaria aproximadament per cantar.
Mai esforçar la veu.
La teva veu ha de sonar potent, però no forçar al límit. Recorda que cada un té el seu registre de veu. No pretenguis cantar en tons forçats per la teva veu. La veu és una característica personal, igual que hi ha persones altes, baixes, gruixudes, primes, ..... la veu és una altra d'aquestes variants.
I recorda que l'òrgan principal de la veu humana és la glotis Les cavitats del cap, relacionades amb el sistema respiratori i nasofaringi, actuen com ressonadors.

TONS DE VEU:
Soprano: és el to més alt de dona
Mezzosoprano: és la veu intermèdia entre la soprano i la contralt.
Contralt: és la veu més greu o baixa de la dona.
Tenor: és la veu més aguda de l'home.
Baríton: correspon a la veu intermèdia entre el tenor i baix. És la veu més corrent entre els homes.
Baix: és la veu més greu o profunda del cant masculí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada